Doncs sí, hui escric de nou. Supose que, com sempre, és perquè ho necessite. I no és que ho necessite més que altres dies: sempre vull escriure. Però pense que no val la pena contar-ho de manera simple, que adornaré el meu mini-relat de la vida quotidiana amb algun adob graciós, etc. i en els medis perd l'objectiu... i pense que pa això, no tinc temps, i acaba per ser tot un cercle viciós i no escric res :-)
Aquestes darreres setmanes he entrat en contacte amb gent del meu passat, precursora de la meua afició a escriure, dibuixar, etc. i totes eixes coses bohèmies que trobe tant a faltar ara que no tinc massa temps per a mi. Temps intel·lectual, temps que puga fer que estiga orgullosa de fer quelcom propi. És difícil d'explicar.
M'he sentit merda a la UJI. Volia treure un aparell de wifi per connectar-me des de la biblioteca. Un home m'ha comunicat amb un somriure maliciós:
- No puedes... tienes que devolver primero el libro "lalala gaguegui" (algo en francés) que sacaste el lunes.
- A vore, que jo no vaig treure cap llibre el dilluns, no estava a la UJI.
- Seguro? En el ordenador pone que sí...
- No... segur. No estava i, a més, fa temps que no trec cap llibre com a alumna.
- Jeje... venga va, (es posa en to paterno-pedant davant de mi aspecto juvenil...) seguro que se lo has dejado a alguna amiguita, que yo sé que a veces haseis esas cosas ...
- A vore, mira jo no tinc "amiguitas" perquè estic estudiant el doctorat i no tinc amigues de classe. A més no sé francés. A més el dilluns no estava a la UJI. A més, tot el que he tret fins ara (pots mirar el meu historial) és l'aparell de wifi.
- Venga... seguro que no lo has dejao? No pasa nada, lo devuelves y ya está...
- ... (ira)... Que no el tinc! I prou! I si l'heu cagada, ho admitiu...
- Bueno, pues dejaré una nota aquí en el ordenador... y a ver que pasa.
A tot açò me'n vaig sense wifi. Després baixe i el trac amb el carnet de un "amiguito"... Tres dies després:
- Hola, volia un aparell de wifi.
- (Aquesta vegada una tipeta): Ui no. Has de tornar el llibre "lallala".
- Mira no, ja li ho vaig comentar al teu company dilluns, que ha sigut un error vostre. (li conte la història).
- Jeje... (sona un tò familiar)... segur que no li'l has deixat a cap amigueta?
- AHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH!! NO NO NO. No el tinc, no sé francés, no tinc amiguetes!!!
- Ui, doncs no et puc deixar l'aparell...
- Ah... perfecte, i si no apareix? I jo no tinc la culpa! I m'estic fotent... (Clar no tinc cap prova...)
- Mira, el que pots fer és buscar-lo (em dona les referències), i si el trobes el dus.
(JO??? Però si no és la meua culpa!! Ves tu, q estàs ajocada en la chona ben fresqueta amb l'aire condicionat...) Bé, al final vaig anar, el vaig trobar en 3 mins i li'l vaig donar. Em van llevar la multa. I si heu arribat fins ací, us preguntareu probablement... com va poder passar? Fàcil:
- Hola, mira que estic a l'aula 312. Volia treure aquest llibre, però tens el meu carnet al lloc de les claus...
- Ah! (treu un carnet d'on estan els carnets dels estudiants de l'aula 312). Eres Cristina? no?
- No. Clara...
- Ah.. si si.
Havia mirat de la gent de la 311. Una errada la té qualsevol. Però era l'errada d'ella. Jo podia haver dit: "si, Cristina" i quedar-me un llibre gratis.
No és tan difícil dir: ho sentim, haurà ocorregut algun error. Cercarem el llibre i si no el trobem ... nu sé. Algo!
Però no, vaig tindre que fotre'm per un llibre que no sabia ni que existia, amb la impotència de no poder treure-me'l de l'orella i tornar-lo. Sort que el vaig trobar al seu lloc. Però ja em veia en cartes contínues de la UJI rememorant-me quan morosa sóc per no tornar un llibre que no tinc.
